PROJECCIONS
Wodiczko
és conegut per les seves més de 40 projeccions a l'aire lliure, que han estat
instal · lades en més d'una dotzena de països. Les seves obres solen ser de
consciència social i sovint de naturalesa política.
A través de les seves projeccions a gran escala sobre
edificis i monuments, produeix una interrupció en el discurs de l’arquitectura
i fa parlar, en canvi, d’allò que generalment els monuments silencien i
amaguen.
Aquestes projeccions públiques tenen com a suport les
parets exteriors dels edificis o monuments. El que es projecta és el que la
paret oculta, podem dir que fa confessar a edificis emblemàtics de diferents
ciutats.
Així doncs, dóna una nova dimensió a la permanència,
estabilitat i autoritat tradicional dels monuments. És per això que en podem
dir CONTRAARQUITECTURA.
Les projeccions internacionals tracten la política
internacional com a protagonista. Però també tracta temes com els drets humans,
la democràcia i la realitat en la violència, la alienació i la inhumanitat de
que està impregnada la urbanització social. Sovint amb un impacte violent i
irònic, intenta despertar la consciència col·lectiva i la crítica del públic de
cara a la realitat social en que ens trobem submergits.
Exemples:
1. “South African House” Londres
1985
2. “The Homeless projection
civil war memorial” Boston Common, Massachusetts, 1987
3. “Arco de la victoria” Madrid
1991
4. “Tijuana Projection” al
Centre Cultural de Tijuana 2001-2002
Wodiczko es separa de la catalogació com a “art als
espais públics” perquè considera que la ciutat ha operat com un gran projecte
estètic museuístic, com una monstruosa galeria d’art públic per exposicions
multitudinàries permanents i temporals on es decora la ciutat amb una
pseudo-creativitat, totalment irrellevant pel que fa a l’experiència. I segueix
dient que contamina l’experiència de l’espai amb pol·lució burocràtico-estètica,
que provoca alienació .
Ell s’engloba en un art públic CRÍTIC, ja que no és
una feliç autoexhibició ni una col·laboració passiva amb la gran galeria de la
ciutat, sinó que és una participació compromesa en els reptes envers les
estructures i els mitjans de la ciutat que intervenen en la nostra percepció
quotidiana del món. A través d’interrupcions, infiltracions i apropiacions
estetico-crítiques que qüestionen les operacions simbòliques, psicopolítiques i
econòmiques de la ciutat.
No vol aportar vida al monument, únicament vol exposar
al públic la pernicionsa vida contemporània del monument. La seva estratègia és
atacar el monument per sorpresa amb un bombardeig de diapositives o bé
infiltrar-se dins dels programes culturals oficials del voltant. Aquesta última
intervenció és doble ja que va contra la vida imaginària del monument i contra
la idea de la convivència social amb ell com una relaxació acrítica.
The Hiroshima
Projection, A-bomb Dome
Aquesta
projecció feta a l’agost de 1999, de varies mans gesticulant projectat a
l’edifici que havia estat bombardejat al 6 d’agost 1945 a l’altura del llac
artificial del Hiroshima Peace Memorial Park, és un intent de l’artista de
denunciar l’oblit i la indiferència cap a aquest fet.
Aquestes
mans són les dels supervivents i la segona generació dels afectats per la
catàstrofe atòmica. Durant dos nits, unes 4000 persones van veure i escoltar la
gravació de les emotives històries de varis supervivents i els seus fills que
encara pateixen les seqüeles físiques i psicològiques de l’atac. Aquests
testimonis parlaven sense caure en el sentimentalisme dels mites i prejudicis
que encara existeixen en el Japó en relació als supervivents.
Les
mans en moviment dels participants són el component visual dels testimonis que
mostren l’ambivalència entre la història i la memòria individual. La imatge de
la ma juga a dos nivells: la mà evoca la participació col·lectiva com a part de
l’ésser humà i al mateix temps és allò singular de cada persona que guarda
l’empremta dactilar identitària.
Aquesta
és de les projeccions més socials de Wodiczko, on parla dels records de les repercussions
de les bombes tan psicolòqiques com ètiques i polítiques , l’estigma de les
joves generacions que encara carreguen. Buscant així un nou ús terapèutic per dirigir
el trauma històric.
Personalment,
trobo molt interessant la manera en que transforma els edificis i llocs públics
en espais on dialogar amb la gent, incitant a debatre sobre temes que no
interessa tractar o que val més amagar o oblidar. Proposant una visió crítica a
partir de la provocació.
Específicament la projecció d’Hiroshima trobo que és clau el fet que dóna la paraula a la gent del carrer que ho ha viscut, de manera directa, no ens comunica a partir d’allò del qual rebem información cada dia, els mitjans, sinó que emfatitza la importancia dels ciutadans que són qui construeix la historia de la ciutat.
Específicament la projecció d’Hiroshima trobo que és clau el fet que dóna la paraula a la gent del carrer que ho ha viscut, de manera directa, no ens comunica a partir d’allò del qual rebem información cada dia, els mitjans, sinó que emfatitza la importancia dels ciutadans que són qui construeix la historia de la ciutat.
Personalment,
trobo molt interessant la manera en que transforma els edificis i llocs públics
en espais on dialogar amb la gent, incitant a debatre sobre temes que no
interessa tractar o que val més amagar o oblidar. Proposant una visió crítica a
partir de la provocació. Específicament la projecció d’Hiroshima trobo que és
clau el fet que dóna la paraula a la gent del carrer que ho ha viscut, de
manera directa, no ens comunica a partir d’allò del qual rebem información cada
dia, els mitjans, sinó que emfatitza la importancia dels ciutadans que són qui
construeix la historia de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada