Goodbye Mr. Christie, Phil Mulloy (R.V.)

Goodbye Mr. Christie 

 Phil Mulloy és un animador anglès  on hi va néixer i hi va estudiar pintua i cinema. S’inicia al món de l’animació als entre els 80 i els 90 amb un estil molt particular. Les seves animacions s’escapen en tots els sentits de l’animació infantil

Si s'ajunten dos conceptes com "animació" i "underground", el resultat és una absoluta llibertat per fer el bandarra sense deixar de fer art. Nombrosos creadors s'han valgut d'aquesta equació per fer pel·lícules i curts en què els límits són una ratlla infinita.

 Abans dels 60 s’inicia  el cinema underground, el qual es basava en produccions que s’allunyaven del cànon de Hollywood  i es qualificaven d’experimentals o cinema alternatiu, avui dia el definim com a cinema de culte.  

Però i l’animació? La casa Disney ocupava el mercat del cinema d’animació i s’enfocava a un públic infantil, tot i que sempre se n’han fet segones  lectures que determinaven que els films de Disney reunien qualitats eròtiques i violentes, l’animació underground neix, sense encara saber en què es consolidaria, en contraposició al discurs Disney.  Fent  doncs, la gara gara a la productora, Fleisher studios, i Warner fan aparèixer en pantalla perssonatges animats dirigits a un públic més madur: Betty Boop, Superman, Popeye, Bugs Bunny i el Pato Lucas, Tom i Jerry, es presentaven en trames que celebraven la violència explícita, amb textures de psicodèlia i hipersexualitat que, posteriorment han format part del cinema d’animació de finals dels 60 i 70.

Probablement Disney no ho reconeixarà mai però, els seu imaginari ca ser una referència present en l’emergència de l’animació underground nord. Americana dels 70. Per exemple Fritz the Cat, de  Robert Crumb _ nascut com a tira còmica i posteriorment animades_ és la personalització d’un gat que fa gala de les seves necessitats sexuals sense preàmbuls i del consum d’estupefaents.

 A finals de la  dècada dels seixanta  es consolida aquest fenomen de l’animació undergraund, la qual no sorgeix com un fenomen conjuntural, sinó cap a una actitud transgressora i agosarada encara en potencia. Es aleshores quan podem parlar literalment d’uns processos de producció al marge de la indústria i que troben lloc en cadenes de televisió amb una sensibilitat concreta o en festivals que valoren aquest tipus d’animació.

Entrant doncs en aquest món de l’animació adulta, l’obra de Phil Mulloy hi encaixa perfectament.  Mulloy és un artista de  sensibilitat punk  capaç de mantenir-se fidel a una metòdica disciplina creativa que li ha permès construir  un corpus sòlid sense aliar-se amb el mercat.

Goodbye Mister Cristie, és el seu primer llargmetratge, és l’ampliació d’una sèrie d’anteriors curtmetratges anomenats “the christies” en els que retrata una família britànica amb tots els seus conflictes sense cap sedàs.

Anteriorment a the Christies, Mulloy va ralitzar Cowboys i la trilogia Intolerance. En totes les seves obres, la sàtira grotesca n’és la seva marca, un humor negre desmoralitzat i sense escrúpols. Més enllà de l’estètica, els guions en són l’ànima. Pel què fa a la realització de Goodbye mister christie, es tracta d’una senzillesa tècnica, ja que l’artista es considera un mandrós; cada personatge consta de 24 fotogrames i només es canvia el fons amb estampats kitch. A través d’un programa informàtic va passar el guió en veu robòtica (pronunciada per la mateixa aplicació informàtica) en què hi variava les velocitats i els aguts per adequar un to a cada personatge.  L’animació dura 78 minuts i tracta de la família cristhie, una família normal amb problemes quotidians com comunicar-se amb el seu fill adolescent, o recol·lectar vals de descompte pel supermercat. Un bon dia, Mr. Christie és enxampat tenint un rotllo amb un mariner francès (que també s’havia embolicat amb la seva dona) per la televisió nacional i la seva vida normal, fa un gir inesperat en què es veu involucrat tot l’univers,agafant així una dimensió surrealista de la situació de Mr Christie.

Malauradament aquest film no el veurem mai a cap sala de cinema, i per Internet només en tenim aquesta mostra. La joia del film són els títols de crèdit, ja que els va copiar de Toy Story, deixant entreveure així una crítica directa (per aquells que se n’adonessin) cap a les grans productores.

La pel·lícula la va produir pel seu compte i s’ha presentat en diferents festivals d’animació.