VITO ACCONCI (AGG)

Sabem que el cos humà ha estat el gran tema de l’art acadèmic, al llarg de diversos segles. Però una cosa és la representació anatòmica, efectuada sobre qualsevol suport o amb diversos materials, i una altra molt diferent la consideració dels cossos reals com a matèria mateixa de l’art. 

Ja veiem que el cos físic s’acostava al territori de les arts visuals i que tenia un component polític que delatava l’herència de moviments anteriors com el situacionismo, el freudo-marxisme.

D’això tractava l’exposició Art corporel que es va obrir en la galeria Stadler de París l’any 1975 on exposaven aristes com; Vito Acconci, Chris Burden, Duchamp, Gilbert & George, Michel Journiac, Bruce Nauman, Hermann Nitsch, Dennis Oppenheim i Gina Pane. No eren en absolut els únic que treballaben amb l’art corporal dels 70 i 90, òbviament, però sí podem detectar aquí exemples representatius de les principals actituds que marcava aquesta tendència. 

Encara que Marcel Ducham també havia treballat amb l’art corporal o body-art, mai havia sigut tan agressiu ni masoquista. Una obra molt coneguda, en aquest sentit, va ser la creació de l’alter ego femení conegut com Rrose Sélavy, que va consistir en signar amb aquest nom algunes obres.

Però no van ser obres d’aquest tipus les que van donar coneixer l’art corporal, sinó altres més agressives. Convé aquí diferenciar entre dues actituds molt diferents: una d’elles va considerar l’art del cos com un espectacle, dirigit prioritariament a un públic participar en les accions. Ni els actors coincidien necessàriament amb els artistes ni els espectadors eren una entitat essencial en la creació de les obres. Una part important del accionismo vienés dels 70 pot enquadrar-se en aquesta línia, i molt especialment el treball de Hermann Nitsch, que es va fer famos per les seves representacions de rituals “orgiástico-mistéricos” en els quals tirava per sobre de persones sang i vísceres d’animals, sacrificats per a l’ocasió.

L’altre basant o línia de l’art corporal era treballar l’artista directament amb el seu pròpi cos, ja no eren actors els que eren manipulas per l’artista, sinó que era ell mateix. Com en el cas de Otto Möhl o Gönther Brus que van executar davant del públic proves extremadament doloroses. 

Vito Acconci, un d’ells, sembla avui bastant innocent, registrant en el seu cos les marques de les seves pròpies mossegades, o masturbantse amagat en el subsòl artificial de la galeria (Seedbed, 1971). 

És incomprensible com la gent s’ha quedat enganxada amb els treballs més autopunitivos de creadores com Gina Pane, o d’unes altres més posteriors com Marina Abramovic o Orlan, en comptes d’atres obres d’aquestes les quals no són violentes i personalment el doble d’interesants.  

Estic parlant de dones, doncs és una dada interesant de l’art corporal ja que ha estat més feminitzat que altres corrents de l’art contemporani.

QUIN SENTIT TE REALITZAR OBRES D’AQUEST TIPUS ACTUALMENT?