Anselm Kiefer (ats)

Anselm Kiefer (Donaueschingen, 8 març de 1945) és un pintor i escultor alemany, adscrit al Neoexpresionismo, un dels corrents de l'art postmodern sorgida en els anys 80. Va estudiar arts plàstiques i va arribar a ser alumne de Joseph Beuys. També va estudiar Dret i llengua francesa. Va començar a realitzar instal·lacions i  happenings, passant a la pintura als anys 70. Ha exposat a la Documenta de Kassel (1977, 1982 i 1987), les Biennals de Venècia (1980) i a París (1985) hi ha la Städtische Kunsthalle de Düsseldorf (1984), té una important col·lecció al Museu Guggenheim de Bilbao (1990).

Kiefer és un dels artistes alemanys posteriors a la Segona Guerra Mundial més coneguts, però també dels més controvertits. Famós sobretot per les seves pintures matèriques, en la seva obra Kiefer afronta el passat i toca temes tabú de la història recent alemanya, sobretot del nazisme.

En les seves obres fusiona la pintura, l'escultura i la fotografia, mitjançant tècniques com el collage o l'assemblage, amb una pinzellada violenta i una gamma cromàtica gairebé monocroma, barrejant materials com quitrà, plom, filferro, palla, guix, fang, cendra o pols, flors i plantes. També utilitza materials de rebuig, fins i tot armament militar.

Els anys 70 es va interessar especialment per la mitologia alemanya, i en la dècada següent pel misticisme jueu, la Càbala. És molt característica en la seva obra la presència de lletres, sigles, noms de persona, figures mítiques o llocs amb una forta càrrega històrica. Es tracta de signes que posen de manifest el pes de la història i dels elements mítics i literaris del nostre passat cultural. La seva pintura és, en aquest sentit, profundament literària. Preocupat pels grans temes cosmològics, mítics i històrics. Kiefer aprofundeix en la història la mitologia com a mitjà per evitar la situació d'amnèsia col·lectiva en què està sumit el seu país després de la derrota del nazisme, procurant reparar les ferides i, afrontant els errors passats. Així són freqüents en la seva obra les referències a Hitler, Speer o Richard Wagner, al costat de simbologia de la Càbala o els Nibelungs.

Al començament dels anys 90, després d'una sèrie de viatges per tot el món, Kiefer comença a inspirar-se en temes més universals, igualment basats en la religió, la simbologia, la mitologia i la història, però centrant-se més en la destinació global de l'art i de la cultura, així com en l'espiritualitat i la ment humana.

Osiris und Isis (1985-87):

El mite. El títol d’aquesta obra fa referència a dos deus egipcis, Osiris i la seva esposa-germana Isis. El seu gelós germà, Set, va assassinar i esquarterar a Oiris, respartint els trossos del cos per tot arreu. Amb molt dolor, Isis va buscar les restes del cos i els va momifica per el seu viatge a l’altre vida. Osiris und Isis, estableix un paral·lelisme amb aquest acte de destrucció i restauració. Per realitzar la obra, Kiefer va trencar en trossos un sanitari de porcellana, després va numera i connectar els trossos amb fil de coure. Estan repartits per la imatge d’una piràmide antiga, que té una placa de circuits de televisió en la part superior.

Alemanya dividida. A mitjans dels vuitanta, quan es va fer aquesta obra, Alemanya encara estava dividida en dos nacions i la unificació no semblava probable, així, els fragments de porcellana poden fer referència a la fragmentació del poble alemany i la seva identitat nacional després de la Segona Guerra Mundial. A diferencia de la obra anterior de Kiefer, però, aquesta pintura s’obra a un horitzó més ampli de mitologia mundial, eludint de manera més general a la fragmentació de la societat moderna i a la pèrdua d’una visió col·lectiva del món.

Ritual. Els fragments de porcellana fan també referència a una tradició nupcial jueva coneguda com polterabend en la que els convidats trenquen plats de porcellana per donar bona sort a la novia on ha de recollir els trossos. Pel contrari, en la tradició mística jueva coneguda com la Cábala, la creació de l’univers va causar l’anomenada “ruptura de las vaixelles divines”, un desastre que el resultat va ser la creació del món segons el coneixem avui en dia. Kiefer es conscient del paper dual de l’artista com destructor i restaurador. Al comentar el seu procés de treball ha declarat que “creació i destrucció són una mateixa cosa”.

Tecnologia. La piràmide que domina la composició suggereix la religió antiga, però en el cim hi ha una placa de circuits de televisió, un artefacte clarament contemporani. Un cable que va cap a la dreta, ens recorda a una antena parabòlica. En l’antic Egipte, les piràmides eren vistes com conducte, no només llocs de desconec per als morts, sinó com pesatges a l’altre vida. Incorporant cables i circuits a la piràmide, emblemàtics a l’actual societat de la informació, Kiefer confronta una fer antiga amb una nova, suggerint que la tecnologia de les comunicacions exerceixen el mateix paper unificador que en el seu dia va tenir la religió.

Mirant el passat. Amb la seva combinació d’una piràmide i diversos tipus de residus, la pintura suggereix una visió arqueòlogic del record. S’ha de senyalar que gran part de lo que sobreviu de las civilitzacions antigues són temples i mites. Kiefer utilitza així la piràmide per indicar la continuïtat entre les antigues i modernes recerques del renaixement espiritual.