Referent al comentari que a partir del Pop Art només son les institucions les que adquireixen obres dels artistes, discrepo absolutament. Com exemple us presento la col·lecció Herbert, de la que es va presentar una exposició al Macba i perquè veieu una mica de què va, i quin paper i com es construeixen les col·leccions privades actualment us adjunto aquest document:
http://www.a-desk.org/spip/spip.php?article732
També discrepo, en que només els artistes que tenen un paper rellevant al mercat internacional son els que tenen influència. Com exemple us deixo aqui un projecte actual que té un pes específic en el context artístic i social. I que, sigui dit de passada, va ser presentat a l'escola la semana passada per Ramon Parramon.
http://idensitat.net
Per últim voldria aportar un exemple d'exposició d'art contemporani que se centra en el tema de la precarietat dels anomenats "treballadors culturals" i la seva funció:
http://www.kkkb.es/programacion/exposicion/cambio_de_turno-46.html
Finalment, tinc la sensació de que aquesta defensa acèrrima de l'artesania enfront a altres pràctiques revela un sentiment d'inferioritat autoadjudicat que no ajuda a la estudi, comprensió i critica de l'Art i disseny contemporanis. -Aquest comentari és una mica provocador, però no voldria que ningú s'enfadés :) -
Enric, estic totalment d'acord amb tu en aquesta darrera frase. Els qui ens dediquem a les arts aplicades ens sentim sovint acomplexats, i pensem que això de l'Art és una altra cosa. Estar-ne dins o fora és una decisió que prenem personalment com a creadors. M'he passat? Sóc la Laura G.
ResponElimina