des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

dijous, 31 de gener de 2013

La utopia encara és possible (bms)


No és habitual que en un certament sobre art, disseny, arquitectura i urbanisme es portin a terme les propostes proposades més enllà del planell. Això és el que va passar l’any 1971 a l’ICSID a l’illa d’Eivissa, quan una munió d’artistes, arquitectes, dissenyadors van decidir treballar junts per tal de construir una ciutat improvisada.
El Macba des d’aquest Juliol fins al Gener presenta una exposició documental commemorant els 40 anys d’aquest fet.
Allò més rellevant de la presentació és el contrast cromàtic que es mostra en les fotos. Doncs més que una trobada entre professionals i estudiants d’aquest sector, l’ambient que semblava respirar-se era de gran comuna hippy. Tots els colors de les fotos contrasten enormement amb el gris de les pel·lícules del Nodo.
Eivissa en aquella època segurament era l’últim reducte espanyol, prou allunyat del règim com perquè es pogués dur a terme una activitat d’aquest tipus. Així va ser com l’any 1971 a la platja de Sant Miquel es van començar a muntar el que seria els fonaments d’una ciutat improvisada, la Instant City.
Dins de totes les propostes que es van presentar en aquesta trobada interdisciplinari la Instant City va ser l’eix de tot el congrés. Aquesta ciutat també feta de tela inflable, s’alçava a partir de l’aire produït per ventiladors. L’inflable es va crear per tal de donar un sostre a bona part dels estudiants que s’havien desplaçat fins a l’illa per participar en el certamen. José Miguel de Prada Poole va ser l’arquitecte d’aquesta gran construcció d’aire i plàstic, a partir del Manifest de la Instant, ideat per Carlos Ferrater, Fernando Bendito i Luis Racionero.
La Instant City d’alguna manera tenia la intenció de renunciar a la immobilitat de la ciutat i potenciar la col·laboració entre els seus ciutadans, on tothom tenia la seva participació i podia aportar idees dins de la comunitat.
La pregunta que ús deveu estar fent és com poder muntar aquesta estructura de manera fàcil i sense deixar-t’hi els dits, a més havia de tenir prou resistència per poder suportar les forces de la pròpia estructura. La solució a aquest problema era molt més senzilla del que semblava, doncs uns quants centenars de grapadores van poder suplir aquest petit problema de logística. A més es va convertir en un element simbòlic d’unió. A més el sistema permetia que tothom pogués ser partícep de la construcció, justament per la seva facilitat de execució.
Com ja he dit abans el colors sintètics dels plàstics era una manifestació contra el gris del règim. La noticia del congrés emesa pel Nodo se la veu grisa i avorrida, tal i com el Caudillo desitjava, tot el contrari del que era realment aquella comuna de creadors.
El punt àlgic del certament va ocórrer al vespre durant l’hora del sopar. Els cuiners d’aquest àpat van ser els artístes Antoni Miralda, Jaume Xifra i Dorothée Selz qui van preparar un menú farcit de plats plens de colors sintètics dins la línia cromàtica del certament.
A més van proposar una vestimenta de gala, amb capes de colors i mascares, que més d’un infiltrat no va acceptar a posar-se.
El sopar va suposar la culminació de la trobada, on la idea de compartir era més present que enlloc, doncs l’àpat es presentava com això, un lloc de trobada on el menjar era el protagonista encarregat de trencar la seriositat de les convencions socials alhora que volia trobar noves formes de forjar les relacions.
L’exposició, però, pot semblar una mica enganyosa, doncs sembla que només ens mostra la part més lúdica i festiva de tot el que va passar. La mostra se centre en la cara més hippy i descontrolada i no aprofundeix en l’altre banda de la trobada: en tot el treball que es va portar a terme durant les jornades; en els intensos debats entre dissenyadors, artistes i arquitectes. En definitiva en la cara més seriosa i menys festiva, com tampoc, en moltes de les conseqüències que va tenir una trobada d’aquesta magnitud. D’alguna manera només se’ns mostra la cara més bonica i acolorida. 
Després d’aquest certament no sembla que a l’Estat hagi arribat a succeir res semblant, un certament que anés més enllà de proposar plànols i s’atreveixi a projectar sobre l’espai. Com diu el títol de l’exposició; la utopia encara és possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada