Michel Gondry – Videoclip d’autor (bms)

Per Michel Gondry la tècnica sovint passa per darrera l'espontaneïtat. La seva obra gaudeix d'una mirada cap als anys 70 i 80 les dues dècades que el van veure créixer. 

Nascut l'any 1963 a Versalles va començar la seva carrera fent videoclips per la seva banda Oui, Oui de qui era bateria. En aquests primers videoclips ja es veurà reflectit el seu interès per l'animació i per les textures pròpies dels medis fílmics més casolans. Després de un bon grapat de vídeos va cridar l'atenció de l'artista Bjork qui li va demanar que dirigís un vídeo-clip per la cançó Human Nature. Més tard arribarien altres grups interessats en el seu treball com the White Stripes, the Chemical Brothers, Foo Fighters o els Rolling Stones. 

Els seus videoclips realment viurant el pas de l'analògic al digital, cosa que marcarà la seva proposta estètica. Segurament l'aparició d'internet ha facilitat que el treball del director francès pogués ser visualitzat a nivell internacional. El seu treball més personal juga amb efectes especials casolans, sovint realitzats a partir de la creació de platons i l'ús de l'animació i la pixalació, intentant aportar una forta càrrega manual i només utilitzant recursos informàtics molt primitius. 

El videoclip apareix, com a tal a finals dels 70 principi dels 80. Un dels pioners en el gènere serà Queen amb Bohemian Rapsody. Aquest primer videoclip va aparèixer per una raó; degut a la seva gran popularitat, els hi era impossible de participar a tots els shows televisius que els hi demanaven, per aquest motiu van decidir gravar un vídeo de la cançó. 

Per tan com es pot veure el videoclip apareix com una forma de publicitar artistes. Com si fos un anunci publicitar-hi del treball d'un grup o un cantant. Però no sols permet als músics de vendre la seva música sinó que a més els hi permet crear-se una imatge pública pròpia. De fet podríem entendre la major part del videoclip com un producte para-artístic.  

Tot i així a partir dels noranta, amb personatges com Gondry, Chris Cuningham o Spike Jonze, el videoclip guanya autonomia fet que fa que aparegui l'anomenat videoclip d'autor. En aquest cas no s'entén tan el videoclip al servei del músic sinó que apareix com a un diàleg entre el director i l'artista o el que és el mateix com una suma d'estètiques. 

A diferència de la majoria de publicitat, el videoclip afegeix al producte un punt de creativitat i com a tal un espai d'experimentació molt interessant. Ja no sols hi ha l'interès de promoció d'un artista, sinó que permet promocionar l'autor. Aquest és un cas clar per Gondry a qui li ha permès crear un món i un llenguatge propi i que a més a més tingui una visualització major que si només s'haugés dedicat a crear curts que acaben circulant en un circuit menor. 

La seva durada curta i el fet que tingui com a suport un fil musical permet crear una ficció de durada molt curta -- de 2 a 6 minuts -- que com a producte sol ser accessible per qualsevol tipus de públic. 

Aquesta durada curta també permet l'experimentació a nivell tècnic i efectes sovint força espectaculars que ens altres medis audiovisuals, segurament, no trobarien cabuda. 

Aquest fet s'ajusta amb l'idea de formats curts a internet; els continguts a internet quan més curts són millor semblen funcionar. Això provocar la gran popularitat d'aquest format a la xarxa, fins al punt que hagi provocat el canvi d'emissió del videoclip: si durant els 80 i els 90 el videoclip s'emetia, pràcticament a la seva totalitat a través de la televisió, actualment ha desaparegut d'aquest format tradicional i s'ha passat al format en xarxa. De fet la lògica d'aquest canvi la podem veure en el públic en potència del videoclip, un públic que ha trobat en la xarxa una nova eina de consum de continguts. 

Cal destacar que el videoclip neix de la importància de la música rock i pop que ha provocat un canvi de mentalitat radical en tota la societat occidental. La figura del rocker en molts casos s'ha convertit en una espècia de macenes o predicadors entre la joventut. Molts estils musicals han aponderat la idea d'actitud en vers el món: els hippies i els punks en són dos exemples antagònics. I cada estil a aponderat una estètica concreta, fins al punt de crear realitats paral·leles per tal de transmetre un missatge. La mateixa música Indie de la última dècada ha creat una sèrie de clixés que la unifiquen.

Sovint s'ha vist una relació entre el videoclip i el videoart. Tot i que en Gondry es podrien trobar alguns elements propis del format d'art contemporani, el director es fixa més amb la cultura popular, en les pel·lícules de tall amateur i com no amb els inicis dels efectes audiovisuals. 

També es veu la gran influència que ha tingut la televisió, i més en concret la idea del zàping, en molts directors de videoclip. Sovint els films musicals de Gondry es construeixen a partir d'associacions d'idees a partir d'enginyosos canvis de plans que et transporten entre la dualitat realitat-ficció, que tan a capficat a més d'un cineasta. 

A nivell d'obra cal destacar l'interès de Gondry per tot un món imaginari proper al món dels somnis i les relacions personals. El seu interès pel subconscient acaba agafant molts referents de l'art surrealista barrejats amb tècniques pròpies del cinema clàssic: espais impossibles, canvi de dimensions, l'ús de la repetició, la idea de diferents punts de vista creant un imaginari propi. Una poètica que es repeteix en bona part de l'obra del director francès. 

L'obra a vegades irregular de Gondry posa sobre la taula algunes idees sobre la cultura popular. Sovint alguns dels seus videoclips es queden en purs formalismes per passar imatges, en d'altres casos si que és capaç de retratar una idea que en pocs casos serà transcendent sinó líquida. El videoclip es un format pensat per tenir una vida curta, però que retrata molt bé aquesta societat postmoderna captivada per un  consum frenètic.