des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 3 de febrer de 2013

Phillipe Starck


“Un geni per uns, un excèntric per altres, el cert es que aquest dissenyador d’origen francès no deixa indiferent a ningú. “

Philippe Starck és un dissenyador industrial reconegut mundialment per l’estètica i funcionalitat dels seus dissenys. 
Va neixer el 18 de gener de 1949 a París. És fill d’André Stark (dissenyador d’avions)  i Jacqueline Lanourisse. 

Stark va heredar l’afany d’innovar i el gust per la tecnología del seu pare. Va passar la seva infància al costat de la taula de dibuix del seu pare, ocupant les seves hores en retallar, clavar, polir, desmuntar bicicletas, motos i molts d’altres objectes. 
Hores per fer i desfer tot el que li afecte, així es passa la infància refent el món que el rodetja. 

Desde la seva adolescència va sentir una varitable passió pel disseny, pot ser per la infulència del seu pare, que era constructor d’avions. 

A mitjans dels anys ’60 estudia a l’escola Nissim di camondo a París. Als 20 anys participa   en projectes de disseny de mobiliari i d’interiors. I amb 30 anys funda la seva  propia empresa “Starck product”.

Els seus primers treballs importants es troban durant els anys ’70, quan va decorar algunes de les discoteques i clubs nocturns més famosos de París, com Les Bains Douches (1978) o La Main Bleue (1979).

A principis dels ‘80 es fa mundialment conegut. Aquests anys van venir marcats per la tornada a l'arquitectura i per l'afany de transformar l'interior dels espais públics en veritables escenaris preparats per a la representació d'un espectacle.

Va realitzar un canvi d'imatge més radical al Cafè Costes (temple del disseny al centre de París) i en altres restaurants de moda i emergents a Nova York i Tòquio.

Però quan pren un important protagonisme: treballar com a director artístic de Pierre Cardin. Més tard, el president de la República francesa , François Mitterrand li va encarregar la decoració interior dels apartaments privats de l'Elisi, assumpte que Starck va resoldre en base a la tradició de luxe i elegància de les arts decoratives franceses, un estil que emularía anys després en la rehabilitació dels hotels Royalton i Paramount de Nova York.

Juicy Salif Citrus


Nom: Juicy Salif Citrus Fruit Squeezer

Any de disseny: 1990

Fabricat per: Alessi (Italia)

Tamany: 14 x 29 cm

Material: Alumini polit

Pes: 384 gr

Preu: 57 euros






Juicy Saif de Starck pot ser considerat un objecte excel·lent, pel seu depurat estudi formal i la seva innovació estètica que ha fet que es mantingui en el mercat,fins i tot que es convertís en un icona tot i així sent disfuncional. Però ja que les idees postmodernes sobre el disseny s’han generalitzat amb propòsits comercials, convertint productes eficaços, econòmics i accesibles en manifestacions inútils, cares i elitistes. 

Crec que la importància d’aquest disseny no radica només en lo formal, sinò en tota la discusió que genera al seu voltant. 

Aquesta peça pot confondre sobre el que és el disseny industrial, que neix a partir de les necessitats de les persones. Si aquest objecte aparentment funcional no cumpleix les necessitats per les quals ha estat dissenyat, podriem dir que és un mal disseny. 

Durant els anys ’80 es quan van acceptar objectes que fossin inútils i estrambòtics, on sorgeix el terme “aquest moble es de disseny”, cosa que em molesta bastant. 

L’espremedora de Philippe Starck, sens dubte es un icona d’aquests temps: inútil, car i imprescindible en la casa de qualsevol que se’l pogués permitir. Però es quan es comença a parlar de disseny, de dissenyadors, i se’ls va començar a posar cara, i amb la cara ve la creu, i d’aquesta es de la que volía parlar. 

Sempre he sospitat que dir “un moble de disseny”  és un problema de no saber dir-ho bé, i per tal és un problema de l’emisor i no del moble. 
Amb tot això el que vull dir, es que en un sentit estricte tot és de disseny. Tots els objectes en els que podem pensar son objectes dissenyats previament; desde una cullera a un telèfon mòbil. Les coses, els objectes poden ser de disseny modern, de disseny minimalista,de disseny aburrit, estrambòtic, asimètric,...
Pero el que em sorpren i no puc acceptar es que no s’arribi a questionar  i no s’utilitzin  tèrmes tan obvis com bo o dolent. Perquè hi ha disseny bo i disseny dolent, i davant el dolent s’ha de nombrar amb totes les lletres. Si la espremedora de Philippe Starck és una mal espremedora, no serveix per esprémer llimones, està mal dissenyat com espremedora. 
És un objecte bell, una obra d’art, un objecte de decoració,algo absurd? Sigui el que sigui, prefereixo apostar per un disseny més sensat i sense oblidar una premissa: no es pot crear objectes que almenys, no igualin la funcionalitat del producte que soluciona el problema.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada