des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 9 de juny del 2013

LARRY BELL (mff)



És un artista molt complet, treballant tant en dues com en tres dimensions, treballant sempre les propietats escultòriques i reflexives de les seves obres. 

Sempre ha tingut un gran interés per la llum, l’espai i la seva relació amb l’objecte. Sovint tracta l’experiència perceptiva que resulta de la interacció de l’espectador amb la peça. 

L’obra de Bell, tal i com el crític Michael Compton diu, explora els límits de la percepció, fins al punt en que l’ull rep una superabundància d’estímuls visuals i perilla de perdre el control. En certa manera, Bell amenaça la capacitat de resoldre el que veiem i com a conseqüència realça la nostre conscienciació en el procés de mirar. 

Larry Bell comença la seva obra dins el moviment Expressionisme abstracte. Les seves primeres obres són pintures en canvas que intentaven representar el volum d’un cub. Posteriorment inclou el mirall dins el canvas, donant la il·lusió de volum en el pla. En aquest moment decideix abandonar la il·lusió de volum i passar a l’escultura. Així doncs comença la seva obra més representativa, els cubs. Els primers cubs tenien unes formes estampades al vidre, però aquestes es van veure eliminades a mida que reduia les visuals de la peça a la seva essència. El seu treball sovint es basa en les diferents propietats reflexives i refraxives dels vidres i miralls, un coneixement que de segur venia del taller d’emmarcació en el que treballava quan era jove, on va aprendre a treballar el vidre i tots els diferents tractaments. 
Al 1978 decideix aplicar el mateix tractament del vidre sobre el paper. El procés consisteix en en un laminat d’al·lumini i la posterior aplicació de capes de quars. El quars interfereix amb la llum, i segons el gruix de la capa, la llum refelctida tindrà una determinada longitud d’ona (un determinat color). D’aquesta manera, acosegueix els “verdaders colors” ja que no fa servir pigments. Amb aquesta tècnica fa composicions abstractes anomenades vapor drawings. 
Després d’experimentar de nou amb les dues dimensions, retorna a l’espai amb les seves instal·lacions.  Aquestes són un joc de cantonades, llum i vidre, explorant les propietats reflectives i transmissives d’aquest. Com la resta de glass sculptures, requereixen la intervenció de l’espectador i la seva intervenció en l’obra dins l’espai en que es presenta. En aquestes instal·lacions l’espai es converteix en l’obra. La crítica Melinda Wortz ho explica molt bé quan diu que “a mida que la nostra imatge apareix i desapareix en els seus miralls, acabem per qüestionar-nos la permanència de la seva existència.” En les seves instal·lacions és impossible distingir la substància física de l’espai buit i reflexes. L’experiencia perceptiva de la imatge virtual és tant real com la de la massa sòlida. 


L’obra que he triat de Larry Bell és de les seves últimes peces, i encara que no sigui de les mes represntatives, és la que millor resumeix tota la seva carrera com a artista, tant per la tècnica com pel seu valor conceptual. S’anomena Time Machine, del 2002. Es tracta d’una instal·lació que consisteix en dues cadires (de disseny propi també) oposades  amb un mirall/vidre al mig. Quan dues persones s’asseuen i es miren, el reflexe es veu superposat a la imatge transmissiva de la persona que s’asseu a l’altre banda. El nom de l’obra no agafa sentit fins que, en el 2011 es fa un documental - "In Perspective" - sobre la seva exposició a Nimes, i es veu Larry Bell sentat en una banda i el seu fill en l’altre. És en aquest moment que adquireix tot el seu poder reflexiu, relacionant el passat amb el present, fent al·lusió a una de les seves primeres obres anomenada Time Traveller. 


Amb la seva obra Bell aconsegueix fer-nos reflexionar sobre la virtualitat i la nostra existència, retornan al sentit original de la paraula, retornant al joc de miralls. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada