des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 20 de maig de 2012

Jaume Plensa (Neus Casas)


Jaume Plensa va néixer a Barcelona l’any 1955. És un artista plàstic multidisciplinar. Treballa amb el volum, l’espai i la tensió. Moldeja amb ferro i també amb altres materials com la resina, la llum i el so. També ha treballat amb elements i decorats per òpera i teatre.
Molts cops només el defineixen com a escultor. En aquest camp, Plensa vol trencar la idea totemàtica que porta implícita l’escultura. Per ell, l’escultor ja no necessita adornar ni commemorar res. Això significa que amb l’escultura es poden plantejar preguntes. Considera que és el mitjà més clar per presentar a l’espectador les qüestions humanes més imperants.


La seva obra és fruit de la unió entre artista plàstic i creador literari. En la seva obra relaciona molt el cos humà i el llenguatge escrit. Per ell, les lletres són com si fossin el que forma l’individu i que, a més, s’integra en la societat. D’aquesta manera la lletra, per l’artista, és una bona imatge del ser humà, no només com a cèl·lula sinó també per la idea d’associació (com succeeix amb les cèl·lules, si ho apliquem a les lletres seria: si sumem una lletra i una altra lletra forma una paraula; si sumem una paraula i una altra forma un text,...). Així doncs, les seves obres són un diàleg entre l’individu, en sí mateix i el món.


Un concepte molt important en les seves obres és la dualitat. Aquesta constant en el seu treball és per establir un diàleg entre contraris i alhora vol suggerir aquest diàleg entre la seva obra i l’espectador.
Algunes de les seves obres de Plensa són Sho on construeix tota una xarxa d’alumini, Wispern, on juga amb la dualitat del so i el silenci o Nomad que és una figura humana construïda de lletres. En el camp del teatre, va fer l’escenografia de l’obra La Condenación de Fausto de la Fura dels Baus. També té obres que són llistats de lletres. Plensa afirma que estem en un període de canvi de paradigma on els artistes són com “illes” que estan aïllades dins d’aquest fluxe de transició. Per a ell no hi ha història ni història de l’art, només artistes. Per això, en moltes obres elabora llistes com en Islands (1995) on fa memòria dels artistes que més l’hi han influenciat.


THE CROWN FOUNTAIN (2004), Chicago
Aquesta és l’obra que he volgut desenvolupar més. Em va cridar l’atenció el fet de què no semblava aparentment una obra d’en Plensa i vaig voler investigar més.  Està feta de vidre, acer, pantalles LED, llum, fusta, granit negre i aigua. Està formada per dues torres de 16 metres en un estanc d’aigua de 4 mm de profunditat. Aquesta obra ocupa un total de 2.200 metres quadrats de superfície.


Es troba a Chicago, ciutat referent en l’art en l’espai públic. Es va fer un concurs i va ser elegit per crear una font pel nou mil·lenni. Gràcies a la donació de les famílies Crown i Goodman de la ciutat de Chicago es va poder finançar l’obra. En un primer moment, Plensa pensava que no l’elegirien ja que per ell era un artista europeu conegut. A més, l’obra s’havia de fer a Estats units i pensava que elegirien abans un arquitecte nord-americà ja que el seu treball no és efímer. Va ser una construcció molt complexa ja que van tardar quatre anys en realitzar-la ja que es van supervisar al detall tots els elements, des del gruix del vidre, la trajectòria de l’aigua,...

Al estudiar-la, vaig constatar que aquesta obra agrupa molts conceptes característics de l’artista (que a primer cop d’ull no em vaig adonar): l’aigua, la llum, el cos humà, la dualitat,... Amb paraules d’ell, és una obra “molt física” ja que el públic pot passejar-se per l’estanc i les torres són com dos cossos transparents que alberguen l’ànima de la font: les persones i la naturalesa. L’aigua cau en cascada des de cadascuna de les torres i estan il·luminades per dins amb colors que van variant.
Plensa va voler crear un espai públic on poder interactuar. Des d’una visió històrica i cultural, plasma la relació entre les persones i l’espai públic, entre la gent i l’aigua, el lloc de les fonts en la història. Va voler exportar la seva tradició mediterrània, la idea de la plaça i introduir elements en l’espai públic que amb la història s’han anat perdent. La idea de la gàrgola també hi és present. Aquest element està vinculat a la paraula. És com donar vida a través de la boca.

Va filmar 1000 cares de ciutadans de Chicago o van apareixent en les torres aleatòriament. Aquest fet transmet la idea de l’anonimat a les grans ciutats. A més, només es veu el retrat d’elles. Per Plensa, el retrat té un pes fonamental ja que el cap és on habita la part més important de l’ésser humà. El cervell és el gran lloc on les idees es troben.
En definitiva, és una obra en l’espai públic que vol ser com el mirall en el que la gent de Chicago es pot mirar i és un bon exemple de la capacitat que té Plensa per integrar l’espai públic i l’espectador. Penso que en aquesta obra i en general en tot el seu treball sense necessitat de molta explicació les seves obres s’entenen intuïtivament.


Bibliografia:

Jaume Plensa : [Musée d'Art Moderne et d'Art Contemporain (Nice), IVAM: Institut Valencià d'Art Modern : catálogo de la exposición]; Valencia : IVAM, 2007

Jaume Plensa / edición a cargo de Carsten Ahrens. Barcelona : Polígrafa, cop. 2003


I un documental molt complet sobre l’autor, que recomano:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada