des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 10 de juny del 2012

CINDY SHERMAN (Núria Avante)


És una artista reconeguda i que ha influït ha l’art contemporani. Al llarg de la seva carrera a presentat una exploració constant i provocadora de la construcció de la identitat contemporània i la representació de la naturalesa. S’ha realitzat imatges a si mateixa en una varietat de disfresses creant personatges divertits i inquietats, de mal gust i que afecten. En les seves obres parla d’escàndol i fàstic, sexe i mor.

En les seves obres tracta temes com: l’ho artificial i la ficció , cinema i rendiment, temor i grotesc, mite, carnaval , conte de fades , identitat de classes.

Es poden destacar quatre períodes en el seu desenvolupament personal:
1. UNTITLED FILM STILL (1977-1980) Autoretrats en blanc i negre, on apareixen rols femenins. L’imatge ens suggereix inventar alguna expressió i sentiment real. 
Es pot veure en les diferents fotografies que s’alimenta de la cultura popular. Aquesta etapa està inspirada en els anys 1950-1960 de Hollywood , el cinema negre i les pel·lícules Europees d’art i les pel·lícules de sèrie B i el postmodernisme. Podem veure les diferents cares que té a l’hora de mostrar-se al públic , però cada imatge crea un diàleg.
Es pot veure un gest aparentment espontani, foto fixa, instant poètic (creant un efecte casual); control de: les performats, la il·luminació, els efectes, la composició i la disfressa.




2. DISGUST PICTURES (1986-1989) Imatges en color, i molt abstractes, on i apareixen elements en estat de putrefacció, on són vòmits i brossa. Aquestes fotografies ens creen fàstic, angoixa i repulsió.
En les imatges es pot veure un fàstic com a element visual. En aquella època la societat artística vivia una regressió moral i social i per això ella crea un art viu format per la cesura i una crítica de les costums i la moral.
Es desvia dels seu treball habitual, passa de la fotografia d’autoretrats a centrar-se en la natura morta. Es pot veure el que produïm i llencem. 
Es por veure en aquesta obra l’horror que significa (a l’igual que en les pel·lícules de terror i els contes d’abans d’anar a dormir) un horror maternal; el cos material fet d’una manera estranya, inclús repulsiu i en repressió. Aquestes extremes condicions venen evocades per algunes de les escenes de desastre, tal i com venen banyades com a signe de sang menstrual i de fluxes sexuals, vòmits i merda, decadència i mor. És una imatges que recorda una representació del cos expulsant des de l’interior, d’un subjecte literalment envilit, rebutjat. Obra: Untitled #235 1987/1990:




3. SEX PICTURES (1992) Fotografies a colors de gran format , on apareixen ninos anatòmics en forma directa i cruel. Creen escenes semblants a pel·lícules violentes i pornogràfiques.
Tracta a la persona i el seu sentiments de soledat i por del cos com a lloc de trobament entre el plaer i el dolor. Es un sexe artificial, sense ningun objectiu més que de plaer pervers, pura pornografia a partir de ninos. El sexe es una paraula tabú per a la societat, i en canvi en les seves obres es un tema que el tracta en primer pla, creant-hi escàndol. Utilitzant algú irreal per i no un simple tros de làtex. 




4. HORROR PIRCTURES (1995) Representacions grotesques de diferents metamorfosis i dislocacions del cos humà. 
Per primera vegada, l’autora queda fora de la fotografia, on eren retrats seus. Els seus continguts es van unificar ja que no només hi havia un sol retrat de la dona, sinó de la relació entre les persones. En aquests període volia tractar a les persones i els seus sentiments parlant de: la soledat i la por, d’horror, la mor, el cos com a lloc de plaer i de dolor. En les obres desapareix la referència formal d’un entorn concret, on té un resultat més abstracta (ja no és un retrat d’una cara, un cos real, sinó que és un retrat dels desitjos i de les pors). A partir de la manipulació que Sherman realitza amb els seus ninos i els seus artefactes inanimats va suggerint un món descarnat, caricatura amarga i cruel del nostre món, de la fredor i la funcionalitat de les relacions. De lo absurd de creure que lo que veiem es real.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada