des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 10 de juny de 2012

KRZYSZTOF WODICZKO The Hiroshima Projection, A-bomb Dome (Berta Ayuso)

Neix al 1943 a Warsaw, Polònia. Va viure I treballar a Nova York i Massachussets. Des de 1980 va crear més de 70 diapositives I projeccions de vídeo a gran escala. Al 1996 hi afegeix so. Dirigeix el Grup de Disseny Interrogatiu i és director del Centre d’Art, Cultura i Tecnologia de Massachussets. El seu teball ha aparegut a moltes exposicions internacionals: São Paulo Bienale (1965, 1967, 1985); Documenta (1977, 1987); Venice Biennale (1986, 2000); y Whitney Biennial (2000).

PROJECCIONS

Wodiczko és conegut per les seves més de 40 projeccions a l'aire lliure, que han estat instal · lades en més d'una dotzena de països. Les seves obres solen ser de consciència social i sovint de naturalesa política.

A través de les seves projeccions a gran escala sobre edificis i monuments, produeix una interrupció en el discurs de l’arquitectura i fa parlar, en canvi, d’allò que generalment els monuments silencien i amaguen.

Aquestes projeccions públiques tenen com a suport les parets exteriors dels edificis o monuments. El que es projecta és el que la paret oculta, podem dir que fa confessar a edificis emblemàtics de diferents ciutats. 

Així doncs, dóna una nova dimensió a la permanència, estabilitat i autoritat tradicional dels monuments. És per això que en podem dir CONTRAARQUITECTURA.

Les projeccions internacionals tracten la política internacional com a protagonista. Però també tracta temes com els drets humans, la democràcia i la realitat en la violència, la alienació i la inhumanitat de que està impregnada la urbanització social. Sovint amb un impacte violent i irònic, intenta despertar la consciència col·lectiva i la crítica del públic de cara a la realitat social en que ens trobem submergits.

Exemples:
                                    
1.      “South African House” Londres 1985
2.      “The Homeless projection civil war memorial” Boston Common, Massachusetts, 1987
3.      “Arco de la victoria” Madrid 1991
4.      “Tijuana Projection” al Centre Cultural de Tijuana 2001-2002

Wodiczko es separa de la catalogació com a “art als espais públics” perquè considera que la ciutat ha operat com un gran projecte estètic museuístic, com una monstruosa galeria d’art públic per exposicions multitudinàries permanents i temporals on es decora la ciutat amb una pseudo-creativitat, totalment irrellevant pel que fa a l’experiència. I segueix dient que contamina l’experiència de l’espai amb pol·lució burocràtico-estètica, que provoca alienació .

Ell s’engloba en un art públic CRÍTIC, ja que no és una feliç autoexhibició ni una col·laboració passiva amb la gran galeria de la ciutat, sinó que és una participació compromesa en els reptes envers les estructures i els mitjans de la ciutat que intervenen en la nostra percepció quotidiana del món. A través d’interrupcions, infiltracions i apropiacions estetico-crítiques que qüestionen les operacions simbòliques, psicopolítiques i econòmiques de la ciutat.

No vol aportar vida al monument, únicament vol exposar al públic la pernicionsa vida contemporània del monument. La seva estratègia és atacar el monument per sorpresa amb un bombardeig de diapositives o bé infiltrar-se dins dels programes culturals oficials del voltant. Aquesta última intervenció és doble ja que va contra la vida imaginària del monument i contra la idea de la convivència social amb ell com una relaxació acrítica.

The Hiroshima Projection, A-bomb Dome


Aquesta projecció feta a l’agost de 1999, de varies mans gesticulant projectat a l’edifici que havia estat bombardejat al 6 d’agost 1945 a l’altura del llac artificial del Hiroshima Peace Memorial Park, és un intent de l’artista de denunciar l’oblit i la indiferència cap a aquest fet.

Aquestes mans són les dels supervivents i la segona generació dels afectats per la catàstrofe atòmica. Durant dos nits, unes 4000 persones van veure i escoltar la gravació de les emotives històries de varis supervivents i els seus fills que encara pateixen les seqüeles físiques i psicològiques de l’atac. Aquests testimonis parlaven sense caure en el sentimentalisme dels mites i prejudicis que encara existeixen en el Japó en relació als supervivents.

Les mans en moviment dels participants són el component visual dels testimonis que mostren l’ambivalència entre la història i la memòria individual. La imatge de la ma juga a dos nivells: la mà evoca la participació col·lectiva com a part de l’ésser humà i al mateix temps és allò singular de cada persona que guarda l’empremta dactilar identitària.

Aquesta és de les projeccions més socials de Wodiczko, on parla dels records de les repercussions de les bombes tan psicolòqiques com ètiques i polítiques , l’estigma de les joves generacions que encara carreguen.  Buscant així un nou ús terapèutic per dirigir el trauma històric.

Personalment, trobo molt interessant la manera en que transforma els edificis i llocs públics en espais on dialogar amb la gent, incitant a debatre sobre temes que no interessa tractar o que val més amagar o oblidar. Proposant una visió crítica a partir de la provocació. 


Específicament la projecció d’Hiroshima trobo que és clau el fet que dóna la paraula a la gent del carrer que ho ha viscut, de manera directa, no ens comunica a partir d’allò del qual rebem información cada dia, els mitjans, sinó que emfatitza la importancia dels ciutadans que són qui construeix la historia de la ciutat.



Personalment, trobo molt interessant la manera en que transforma els edificis i llocs públics en espais on dialogar amb la gent, incitant a debatre sobre temes que no interessa tractar o que val més amagar o oblidar. Proposant una visió crítica a partir de la provocació. Específicament la projecció d’Hiroshima trobo que és clau el fet que dóna la paraula a la gent del carrer que ho ha viscut, de manera directa, no ens comunica a partir d’allò del qual rebem información cada dia, els mitjans, sinó que emfatitza la importancia dels ciutadans que són qui construeix la historia de la ciutat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada