des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

diumenge, 10 de juny del 2012

ROBERT MORRIS, DECLARACIÓ D’AUSÉNCIA DE VALOR ESTÈTIC, 1963 (MARIONA SIGNES)





ART CONCEPTUAL

Al llarg dels anys 60, alguns artistes, es varen començar a obrir pas en una via de coneixement que encara no s'havia explorat, es varen començar a aïllar de la concepció que es tenia de la obra d'art com a tal, ja que desde els minimalistes, ja es començava a preveure que aquesta podia arribar a ser supèrflua, en el sentit constructiu i crític de la paraula.

Això va dur a que aquesta artistes es comencessin a plantejar una nova manera de projectar les seves inquietuds i preocupacions, evitant per damunt de tot, els elements superflus que destacaven negativament en les obres dels anteriors artistes a ells. Va ser aquesta filosofia la que va donar pas a les noves vies de creació, de presentació, de distribució i de mediació d'un art "sense objecte" (en molts casos); donant pas a una targeta de visita o un simple catàleg eren prous per argumentar els seus discursos, substituint una exposició.

Moltes vegades s'ha entès l'art conceptual com una forma artística intel·lectual extremadament reforçada per la teoria i, fins i tot, cargada d'ella; de fet, la base de les seves obres són exposicions d'elements teòrics.

Una de les frases que podria justificar la utilització d'elements teòrics i no pictòrics i, a la vegada, la desaparició de l"objecte" com a obra d'art seria "El món esta ple de objectes interessants; no hi vull ni un més", de Douglas Heubler.

L’art conceptual prové del minimalisme i va començar essent un art molt auto-referencial, però que posteriorment va evolucionar introduint en aquest un gir lingüístic i un art completament fotogràfic.

Cal saber, que posteriorment se seguirà amb aquest art formant-se com a art institucional i posteriorment art activista de finals dels 60.

Alguns artístes reconeguts d’aquest art son Bruce Nauman, Edwar Rusha, Paolo Passolini, On Kawara, entre d’altres.


ROBERT MORRIS

Neix a Kansas city, l’any 1931, es reconegut com artista estadounidense enquadrat dins de l’art conceptual, en el que explor les múltiples relacions entre l’obra, el públic i l’espai circumcidant.

Per a comprendre el treball de Morris, qui ha treballat en part de la seva carrera en l’art del minimalisme, descriurem dues obres en les que l’art conceptual es la base per a la creació d’aquestes, a la vegada que posa les directrius per a definir-la.


DECLARACIÓ D’AUSÉNCIA DE VALOR ESTÈTIC, 1963

Es tracta d’un base en la que se situen variïs elements, entre ells una acta notarial, real, en la que la part firmant Robert Morris, dicta que aquest obra careix completament de qualsevol sentit estètic i que aquesta no ha de tenir ningun sentit artístic. Acta que ha estat, veritablement, justificada per un notari.

Com anècdota curiosa es coneix el motiu de la creació d’aquesta obra en forma de crítica, la qual ens portarà a parlar, posteriorment, de temes paral·lels a l’art en que es basa, que li donen sentit a l’anàlisi.

Philip Morris va comprar la primera “Letanías”, una obra en la que hi havien unes claus que estaven lligades per una argolla que a la vegada les sostenia un fil que anava penjat a un punt fixe més amunt que estava soldat a una planxa metàl·lica que feia de base de l’obra. Quan Morris va veure que no havia cobrat en el moment acordat, va decidir crear la obra que presento a continuació, com a resposta a la seva indignació, desacreditant el valor estètic de “Letanías”.

En la línia de Duchamp, dictamina i critica que, qualsevol cosa que estigui exposada en un museu pot ser art, fins al punt de contradir-se, ja que la obra que exhibeix no és art en si mateixa, però no deixa de enviar un missatge i de ser discursiva, per molt que aquest sigui evidenciar que no és una obra d’art, ja que, per a l’autor, no tot el que es mostra és art, però per a la societat, un cop esta exposada en el museu aquesta passa a ser una obra d’art, sense quasi bé ni discutir-ho, accepta’n-ho com a norma social.

És a dir, que mostra l’art com a idea i, al mateix temps, una idea que parla sobre l’art, plantejant qui li dona el valor a aquest i qui li atorga l’estètica.

D’altra banda, cal esmentar que el que va aconseguir

L’ANÀLISIS PARAL·LEL

A continuació exposaré una sèrie de paràgrafs que m’han semblat molt interessants per obrir vies de debat, partint de l’obra exposada anteriorment:

“La activitat artística no te ninguna escènica immutable, construeix un joc en el que les formes, modalitat i funcions evolucionen segons les èpoques i els contextos socials. La feina de la crítica consisteix en estudiar-la en el present, encara que determinats aspectes del programa de la modernitat estiguin més acabats; s’ha d’insistir en recordar-ho en aquests temps.

Però ara varis de la seva substància de criteris de judici estètic, a través del que hem heretat els seguirem aplicant a les pràctiques artístiques actuals. Allò innovador ja no és un criteri, reconeixent-lo l’art passa a ser només del passat.”, Modos de ver: Arte crítico, esfera pública y acción directa. Ed: Universidad de Salamanca.

“L’Obra d’art és irònica del moment que genera una consciència de la incertesa, perquè promou una trobada amb l’impossible.”, Ironia (Catàleg)

“El museu és per la ciència només el dipòsit de teories desacreditades. Al contrari, en art, com en religió, tot és veritat fins que no es demostri el contrari. I el museu, per això, és un diposit a crèdit de veritats la verificació de les quals s’incrementa amb les noves obres, mentre que aquestes adquireixen legitimitat com a veritat en virtut de l’existència d’aquest dipòsits. El museu és, sobretot, un camp gnoseològic de veritat artística, un banc de crèdit.” Ironia (Catàleg)
“La ironia és un index del nivell de tolerància a la incertesa. Per això és directament proporcional a la intel·ligència, és a dir, a la capacitat d’elegir. L’elecció i la intel·lecció pressuposen una manca de certesa, una suspensió voluntària del crèdit.” Ironia (Catàleg)


D’altra banda tambe es podria analitzar desde el punt de vista de la “paradoxa del mentider”, per entendre-la l’exemple més simple de la mateixa sorgeix en considerar l’oració: «Aquesta oració és falsa”. Donat el principi del tercer exclòs, aquesta oració ha de ser vertadera o falsa. Si suposem que és veritable, llavors tot el que l’oració afirma és el cas. Però l’oració afirma que ella mateixa és falsa, i això contradiu la nostra suposició original que és veritable. Suposem, doncs, que l’oració és falsa. Després, el que afirma ha de ser fals. Però això significa que és fals que ella mateixa sigui falsa, la qual cosa torna a contradir la nostra suposició anterior. D’aquesta manera, no és possible assignar un valor de veritat a la pregària sense contradir.

Si partim d’aquest exemple i l’apliquem l’anàlisi de l’obra, ens trobem una clara referència a Duchamp, i d’altre banda un cap i cua en l’afirmació que l’obra d’art presentada no te valor estètic, contradita per la idea que l’obra esta presentada en un museu, és a dir, acceptada socialment per el ser valor estetico-conceptual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada