Juan
Muñoz (1953 – 2001) es considerat tot un poeta de l’espai. L’artista mostra en
les seves obres una capacitat il·lusionista, creant una confusió en
l’espectador entre allò que és real i el que no. L’artista va començar en
el món de l'art com a comissari d'obres però s’endinsà en l’escultura, un ofici
d’homes lliures, proper a la música i la poesia, construint un llenguatge
d’emocions. Feia servir les seves escultures com un mitjà per a crear escenes
pròpies del teatre = Escultures com a personatges d'una obra de teatre.
Amb
les seves instal·lacions té la intenció que els espectadors no passin sense
aturar-se, sinó que mantinguin una certa reflexió davant el que veuen.
Descobreix
el fet que el teatre pot arribar a barrejar-se i fusionar-se amb gèneres
artístics, com per exemple troba que hi ha espais en que una obra d’art pot
arribar a ser escultòrica, entre d’altres. Es per aquest motiu que es refereix
a aquell qui mira o contempla com espectador, com a participants de les
seves construccions teatrals, fent-nos sentir a la vegada dins la “platea” i
dins l’escenari.
“¿Estoy
dentro de ésta historia? ¿o simplemente me he metido en la historia de
alguien?”
Juan
era un contador de historias.
Presenta
idees com allò que es reflexa, la creació de dos mons, la sensació d'una doble
figura però també el doble espai entre dalt i baix (sostre - terra = suspès en
l'aire o amb els peus a terra).
Una habitación donde siempre llueve, 1992.
És un
espai sense tancar, obert d'alguna manera a l'exterior. Una divisió entre allò
privat i allò públic. Amb aquesta obra mostra una conversa impossible, que no
s'escolta però s'intueix, com si aquesta fos ratllada amb les línies que formen
les fustes.
Many
times (1999), és
una obra composta per cent escultures amb trets asiàtics d’una estatura al
voltant del metre i mig. Aquest tret afegeix un nou significat a l’obra i es
que ens mostra les escultures com nens, amb menys escala que un adult, donant-li
un toc burlesc o infantil.
Algunes
d’aquestes formen grups i d’altres es troben perdudes per l’espai. De què poden
estar parlant?
Aquesta
va ser una manera de representa la seva preocupació per la societat
contemporània, pel fet de que cada cop es més impossible mantenir una
conversació, un diàleg en mig d’una societat massificada = China com a símbol
obvi i clau.
Les figures semblen alienes a l’espectador
però alhora semblen que de cop vagin a girar-se i intentar dir-te alguna cosa.
Semblen viure en un món de soledat però sense deixar de parlar entre elles o
almenys això sembla, separades de les persones, dels espectadors.
Tot i
el gran somriure que mostren no semblen tan felices, segurament degut al gran
silenci que creen.
Personalment,
em va agradar aquesta obra per l’impacte que em va produir al veure-la en primera
persona al Museo Reina Sofía. A més,
ara que estic endinsant-me en el món de l’escultura em va venir ràpidament a la
memòria la imatge que vaig tenir al contemplar-la. Hem vaig quedar estranyada
per la sensació que em provocava veure tota aquell munt d’escultures repartides
per tota la sala, ignorant la meva presència, sense captar cap mirada cap a mi.
Vaig sentir un gran buit dins meu al passejar entre aquestes i no poder escoltar la conversa que semblaven tenir.
Vaig sentir un gran buit dins meu al passejar entre aquestes i no poder escoltar la conversa que semblaven tenir.
Em va
sorprendre que aconseguís fer-me sentir d’aquella manera i al estudiar tota la
seva obra he descobert detalls que encara em fan reflexionar més sobre l’obra.
També
em va interessar molt Juan Muñoz com a escultor que va reprendre la figura en
un moment, en un context, en que semblava que l’escultura figurativa i la realització
d’objectes en general eren antiquats o fora de lloc. És així com va mostrar interès
en tornar a allò que no tenia valor o estava menys de moda.
Vídeo relacionat introductori. Es poden trobar més aquí mateix, rtve a la carta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada