DO HO SUH, Staircase II
“For me, life is a series of
displacements from one space to another. We all experience this displacement on
a daily basis (en el dia a dia). You don’t need to travel from one culture to
another to experience this notion of a split or torn identity (partir o
desgarrar la identitat), or sense of place,” Mr. Suh says. “I don’t feel it is
either (ni bo ni dolent) a good thing or a bad thing to feel torn—it’s simply
the way it is (tal com és).”
Do Ho Suh va néixer a Seoul,
Korea el 1962. Va viure fins a l’adolescència a Korea i després es va traslladar
al Estats Units d’Amèrica per estudiar a l’escola de disseny de Rhode Island.
Més tard va fer un MFA en escultura a la Universitat de Yale. Interessat en la
maleabilitat de l’espai tan física com metafòricament, Do Ho Suh construeix
instal·lacions en llocs específics que qüestionen les fronteres de la identitat.
El seu treball explora la relació entre la individualitat, la col·lectivitat i
l’anonimat. Al llarg de la seva carrera ha mantingut un discurs que es reflexa
ens els anomenats temes antropològics: familia, vida privada, espais dins de la
memòria d’un mateix.
Idees al voltant del seu treball:
Reemplaçament, desplaçament: present en el seu treball; constantment
vivim desplaçaments.
Explorar la problemàtica
d’identitats: subproducte d’una vida dedicada entre les comunitats i les cultures.
Explorar la noció de l’espai: sensacions espaials; tot l’espai és
transportable i traduïble.
Tracta el tema de la
immobilitat i la localització de l’espai.
Mentre una casa és nominalment
una barrera o un límit és, de fet, purosa i canviable.
Les peces representen
l’existència d’un espai real
Problemàtica de l’espai on
exposar: rol de
l’art, ser un catalitzador pel canvi.
STAIRCASE, Do Ho Suh, Tate Modern
He escollit aquesta obra perquè la vaig viure en primera persona, a un sala
de la Tate Modern de Londres. Així puc opinar clarament respecte algo que he
sentit, pensat, i reflexionat, no quelcom del qual m’he informat objectivament.
Sensació pròpia:
Aquesta instal·lació consisteix en una escala feta amb gasa i estructura de
filferro , situada al mig d’una inmensa sala blanca. Tot el sostre de la sala
està cobert per una tela gasosa, que representa el terra del pis on puja l’escala.
És a dir, l’obra en si és una transformació de l’espai real, que juga amb la
llum i ‘atmosfera.
Quan entres, de seguida, t’impacta físicament. Els teus sentits es veuen
afectats per l’atmosfera d’aquest espai.
L’espai transmet silenci, quietud, atemporalitat, amb molta contundència.
Vaig estar-me estona observant l’escala, des de diferents punts de vista,
movent-me per la sala. Una escala de gasa vermella, penjada enmig d’una salsa,
elevada per sobre de teu cap, que si la mires frontalment pots veure l’espai on
condueix... Clarament és una obra molt suggerent, propicia la reflexió de
diversos temes: l’escala que puja de nivell.. on em porta... al cel? A la llum?
A un no espai? Al pensament? Al coneixement?
És misteriós, amaga quelcom (malgrat la seva transparència). No ens deixa
veure algo encara que fisicament ho poguem veure. L’instal·lació està formada
per una gran superfície sense res mentre que hi ha petits i curosos detalls a
l’escala. I el color, aquest vermell tant suggerent. És una reproducció d’un
espai real, em fa pensar en la memòria.
Sento que aquesta escala és un element que m’està reclamant que connecti
amb quelcom. És un connector de pensaments
Paraules de l’artista:
“És una versió de l’escala que connectava el meu pis a Nova York al pis del
meu llogater, feta a escala 1:1. És una
obra que ja tenia feta i he adaptat a aquesta sala. Com es pot veure aquesta
sala té boniques i grans claraboies. Això fa que la llum atmosfèrica vagi
canviant constantment durant el dia.
He estat interessat en escales, ponts o portes perquè són elements que connecten diferents espais, però
a la vegada els uneixen.
La meva experiència personal m’ha marcat al lalrg de la meva carrera: el
fet de viure un desplaçament cultural m’ha permès contemplar les coses d’una
manera diferent.
M’interessen els espais transitoris enlloc de les destinacions.
Tinc el desig d’emportar-me amb mi la memòria dels meus espais íntims, i
busco la solució tecnològica per fer-ho, per poder-me endur l’obra amb mi.
Aquest treball juga amb la transparència, fent que puguis veure l’espai
real de la sala d’una manera diferent. Interès per la transformació de l’espai,
per l’espai sensorial.”
el link condueix a una entrevista feta a l'artista, on parla sorbre aquesta obra (vaja, el video que vaig passar a classe). Dóna informació molt concreta
ResponElimina