des d'una perspectiva històrica i transversal estudiem, analitzem i relacionem els fenòmens de l’ art, el disseny,
l'arquitectura, l’artesania i la imatge amb els esdeveniments contemporanis de la cultura,
el context econòmic, social i polític dels últims 40 anys; això vol dir que "cavalquem sobre lo tigre..."

divendres, 9 de novembre de 2012

EPISODIS CRÍTICS 1957-2011 (jap)

MACBA NOV. 2012 FEBRER 2013 


L’art de la primera globalització
En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 1 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. A partir dels anys seixanta el món s’anava articulant com un sistema global. El transport, els mitjans de comunicació i el capital ultrapassaven els àmbits nacionals, i aquest procés afavoria noves formes de vida. Una part destacada de les pràctiques artístiques va entendre que l’art no podia ignorar el moment social i polític que s’estava gestant. Sota el títol L’art de la primera globalització, aquest episodi mostra una primera imatge d’aquell nou ordre històric a través de les obres d’artistes com Marcel Broodthaers, Öyvind Fahlström, Hans Haacke, Miralda i Hélio Oiticica.
 Fissures
En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 0 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. Fissures, el primer episodi que hi ha en aquesta planta, s’apropa a formes de subjectivitat desateses i sovint silenciades. La representació del món a través de mapes cognitius que reflecteixen com ordenem el nostre coneixement i els relats amb què es sintetitzen aquestes experiències, es converteixen en materials de primer ordre per a l’art contemporani. Aquella generació d’artistes que als anys seixanta havia rebut una educació general bàsica, una dècada més tard va rebutjar tot el que havia après. La irreverència pròpia de l’escena punk també va contaminar una pràctica de l’art crítica amb totes aquelles institucions que promouen individus disciplinats.
El fragment, el silenci i el desordre formen part també de la nostra manera de construir-nos com a subjectes. Artistes com Erick Beltrán, Anne-Lise Coste, Peter Friedl, Sílvia Gubern, Paul McCarthy, Matt Mullican, Raymond Pettibon i Oriol Vilapuig fan visibles algunes de les fissures fonamentals del subjecte contemporani. A través de les seves obres, es qüestionen els processos d’aprenentatge i els models socials interioritzats.
 Voyeurisme, fetitxisme i narcisisme
En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 0 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. L'episodi Voyeurisme, fetitxisme i narcissisme revisita les conseqüències que, als anys setanta, va tenir l’univers mediàtic en la construcció d’una nova visualitat. Autors com Laura Mulvey van identificar les convencions narratives del cinema i, juntament amb d'altres, les van vincular a un mecanisme que produïa codis de gènere. Seguint aquesta perspectiva, els rols d’home i de dona es construeixen a la pantalla. A partir d’aleshores, emergeix el que es coneix com a crítica de la representació. La teoria es va arribar a concebre com un possible substitut de l’expressió individual de l’artista, i va decantar la pràctica de l’art cap a una funció més analítica.
Les convencions del cinema i la pantalla ens han avesat a situar-nos davant dels fets amb la mirada del voyeur. Com mirem? Com ens habita una imatge? Ja des dels anys setanta, artistes com Judith Barry, Dara Birnbaum, Dan Graham i Jeff Wall han posat en escena les seduccions i contradiccions del paradigma visual gestat durant els anys seixanta. Voyeurisme, fetitxisme i narcisisme investiga en aquest nou règim de la mirada. 
Cal fugir del contingut com d’una plaga
En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 1 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. El primer Cal fugir del contingut com d’una plaga presenta obres d’Art & Language, Raymond Hains, Nigel Henderson, Robert Morris, Robert Rauschenberg i Antoni Tàpies, entre d’altres.
A mitjans del segle XX, mentre Europa deixava enrere la postguerra, un nou model en pintura s’havia imposat. Sorgit a Amèrica, l’expressionisme abstracte renunciava a tota forma de representació. El quadre s’havia convertit en un camp d’estímuls perceptius. Ja als anys seixanta, es van alçar diverses veus que, des de la pintura mateixa, qüestionaven aquesta manera d’entendre l’art. Incorporar l’objecte a la superfície del quadre, utilitzar la imatge publicitària i fotogràfica, aplicar una mirada analítica a l’obra d’art o posar-la en relació amb el seu context d’exhibició, van ser algunes contrapropostes significatives. 
Treball, poder i control
En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 2 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. Un d'aquest capítols és Treball, poder i control, vinculat amb la segona globalització dels anys vuitanta, que va suposar una profunda transformació en el treball i els seus valors associats. El desmantellament de les cadenes de producció clàssiques va tenir conseqüències directes en la vida dels individus. Les societats i els seus sistemes de relacionar-se van canviar radicalment alhora que es construïa de manera progressiva un escenari de control global.
Es presenten obres de: Sergi Aguilar, Ángel Bados, Sandra Balsells, Nestor Basterretxea, Eduardo Chillida, Marcelo Expósito, Pello Irazu, Maurizio Lazzarato, Angela Melitopoulos, Juan Luis Moraza, Jorge Oteiza, Marc Pataut, Falke Pisano, Jaume Plensa, Allan Sekula, Richard Serra, Andreas Siekmann, Susana Solano, Francesc Tosquelles i Krzysztof Wodiczko.
Déconnage
 En el context de l’exposició Episodis Crítics (1957-2011). Col·lecció MACBA, la planta 2 del Museu presenta dos nous capítols de la Col·lecció MACBA. Un d'aquest capítols és titula Déconnage, un videoassaig d’Angela Melitopoulos i Maurizio Lazzarato sobre la figura del psiquiatra reusenc Francesc Tosquelles (1912-1994).
A Déconnage s’introdueix una de les personalitats pioneres en la psiquiatria crítica de l’Europa de postguerra. A través de la figura de Francesc Tosquelles, es recupera l’antipsiquiatria: un discurs i una pràctica que no parlaven de malalties mentals, sinó de problemes vitals, socials i ètics. L’antipsiquiatria es va avançar a les disfuncions que, amb els anys, han suposat les societats contemporànies per a les persones. 

La utopia és possible. ICSID. Eivissa, 1971 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada