cavalcant sobre lo tigre: Eric Marrian

Eric Marrian: obra i recorregut

Eric Marrian és un fotògraf francès nascut el 1959. Tot i que el seu gran hobbie sigués des de sempre la fotografia, es va llicenciar en arquitectura per motius purament financers. Després de 15 anys d’interrupció, reprèn la fotografia al 2003, i al 2005 funda la seva pròpia agència fotogràfica: Mata Hari.

La seva obra comprèn el retrat, el paisatge i l’estudi, i és principalment en blanc i negre - a excepció del treball que es troba fent actualment, "Javel" - destacant la sèrie “Carré Blanc” (Quadrat blanc), que és la que presento. Les primeres imatges d’aquesta sèrie el van premiar al Festival Europeu de Fotografia del Nu a Arles, França, la qual cosa el va impulsar a seguir. També fou invitat pels organitzadors de "le Salon des Artistes Français" per a mostrar el seu treball. La seva anterior sèrie fotogràfica, "St. Malo", també havia estat galardonada per la Leica Procirep Dotation.

La sèrie "Carré Blanc", que segueix en la Galeria Verdeau, va ser un vertader èxit. Seguidament fou descobert per una galeria de Rússia, la Galeria 2.36, que adquireix la totalitat de les imatges existents en aquell moment. El seu treball serà exposat en diverses ocasions el 2008 i el 2009, a Rússia. Olga Sviblova, directora del Museu d'Art Multimèdia de Moscú, li dedica un espai de 400m2.

Obres d'Eric Marrian són venudes a la Galeria Verdeau
per preus de 400€ (la de dalt) i fins a 3.500€ (la de baix).
Les obres no són titulades.

Web Galeria Verdeau

Web Galeria Verdeau

La sèrie s'ha exhibit regularment a França i a l'extranger des de 2008, com a la Casa Europea de la Fotografia (MEP) a París i la Fundació ERA, a Moscú. També va ser escollida per a decorar el vestíbul del palau parisenc "El Pershing Hall".

És conegut i seguit per molts anunciants com Nikon, Kodak, Leica i DUPON, també hi posa l'ull en el món de la moda al firmar les seves primeres editorials al 2010.

"Carré Blanc"

Els seus anys dedicats a l’arquitectura li han servit a Eric Marrian per a desenvolupar una sensibilitat compositiva que destaca en aquesta sèrie. L'anomenen “l’arquitecte del cos”. Les composicions comprenen detalls minuciosos de la forma humana en blancs saturats sobre negre. La sèrie consta de 7 sèries, cadascuna d’entre 14 i 16 fotografies. Totes les composicions apareixen molt delimitades en un enquadrament amb el nu femení com a protagonista amb un to blanc saturat molt despersonalitzat que evoca a escultures però a la vegada sense deixar de potenciar clarament la bellesa del cos femení i de crear una atmosfera molt íntima. També juga amb el contrast entre diferents tipus de pell.

Eric Marrian ens mostra el gran nombre de possibilitats compositives a través de les línies, les corbes i les perspectives entorn el cos, amb el que ens ofereix també una altra visió de la sensualitat molt arquitectònica. La gràcia és que en moltes aconsegueix despertar-nos atracció pel cos sense saber a primeres com està concebuda la fotografia o a quina part del cos fa referència, al centrar-se en un primer pla descontextualitzat i molt ressaltat amb contrastos. Aconsegueix que tots vulguem buscar el nu femení tal i com el coneixem rere aquesta descomposició arquitectònica, acostumats al missatge eròtic subjacent, però el seu propòsit era allunyar-se d’aquestes connotacions i construir amb el cos. La reacció sol dur a voler completar el cos per a entendre l'origen de la composició i així entendre el seu valor sensual, però Marrian fuig de la fotografia eròtica explícita per a crear un llenguatge particular que es debat entre la poètica del cos femení i la disposició constructivista, cercant simetries i asimetries que despersonalitzen el cos però aporten una codificació quasi simbòlica. Aconsegueix, aleshores, mantenir una essència eròtica del nu femení en composicions desconegudes i laberíntiques del cos humà, despertant una nova forma de comprendre el caràcter atractiu del cos de la dona.

I aquest és el motiu pel que em vaig deixar seduir per "Carré Blanc", per com una insinuació d'un cos tan assolit i emprat pot ser capaç de suggerir un nou llenguatge humà que lliga amb noves percepcions de com comprenem la sensualitat i la sensibilitat. El tractament de la línia, entrelligada o recorreguda, evoca uns ritmes que sovint porten al silenci, a la pausa de les conviccions entorn el cos per a desvetllar una nova lectura expressiva de les formes.