Yoko Ono (1933, Tokio, Japó) ha estat coneguda des de dues mirades diferents i unides alhora; per una banda, poder el personatge més popularitzat i el que li ha donat mala fama, va ser l'esposa de Jonh Lennon des de 1969 fins la mort d'aquest l'any 1980 i va ser acusada de ser la culpable de la separació dels Beatles; per l'altre banda, ha estat i és una artista conceptual, que va formar part del moviment Fluxus durant els anys 60.
Dins de la seva obra artística trobem performance, películes, escultures, instal·lacions, etc. carregades de poètica i simbolisme, amb un missatge pacifista i de reflexió, on el que més importa és la idea que trobem darrera de la obra.
Tauler d'escacs blanc - 1966
L'obra consisteix en un tauler d'escacs on tot és blanc, el tauler, les peces, la taula i les cadires. L'únic que diferència les caselles del tauler és un petit relleu.
Juntament amb aquesta obra es presenta una invitació als espectadors per tal de que juguin una partida, en la qual, al principi és molt fàcil diferenciar les teves peces de les del teu oponent. A mesura que es va desenvolupant el joc, cada cop és més complicat fer aquesta diferenciació fins al punt de no poder distingir les teves peces de les enemigues.
Yoko Ono presenta aquesta obra com un apropament a la vida, en la qual no trobem dos bàndols, el blanc i el negre i en la qual no hi ha dos equips, l'amic i l'enemic. Ella ofereix aquest joc d'escacs com una reflexió, ja que en la vida sovint no podem distingir qui està al nostre costat i qui ni i al cap i a la fi, no hi ha més d'un bàndol, tots juguem en el mateix tauler, tots formem part del mateix equip.
Aquesta obra, com tantes altres, és un crit al pacifisme doncs si tots juguem al mateix joc i formem part del mateix equip, mai hi haurà vençuts i vencedors, serem tots els que perdem i la lliuta deixarà de tenir sentit.
Yoko Ono ha realitzat diverses versions d'aquesta obra i l'any 1999 i posteriorment l'any 2007 va augmentar l'escala de la obra, la primera de ciment instal·lada als jardins de Longhouse de Nova York i la segona de marbre per l'exposició en el Baltic Centre for Contemporany Art al Regne Unit.
Valoració personal
Aquest estiu passat en la visita a Bilbao, va coincidir que feien una exposició de Yoko Ono al Guggenheim i vaig anar a veure-la, sense tenir gaire coneixements sobre aquesta artista. La exposició em va marcar molt pels missatges inherents en la seva obra, sobretot per la connexió amb la meva ideologia que em va permetre.
Quan vaig passar per davant d'aquesta obra vaig trobar-me dues noies jugant una partida i en aquell moment em va treure un somriure la ironia d'aquella acció, de jugar contra algú que realment no és l'enemic. Per aquest motiu, per l'impacte que em va produir, vaig decidir escollir aquesta obra.
A part d'això crec que l'obra té un missatge molt clar i directe i el que trobo més important és que s'expressa clarament, de manera que no n'has de ser un gran expert per entendre la reflexió que et proposa l'artista, la qual cosa em sembla un fet molt important i que no es dóna en totes les obres d'art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada